Perú: Flor de Sonrisa

Camps daurats, pobles secs i ruïnes incaiques són els premis dels viatgers que recorren la Vall Sagrada després de visitar el poblat de Machu Picchu.

Rumb cap a una d’aquestes ruïnes religioses que fan reviure el domini de la tribu guerrera que els segles han santificat, una senyora que va aparèixer del no-res va començar a seguir el nostre grup de caminants. Portava una faldilla blava molt ampla, com les que vesteixen les cholules. De tant en tant, es treia el barret per afegir-hi un branquilló que trobava pel camí. No seria exagerat dir que el seu barret s’assemblava a un gerro de feltre. La frescor i la varietat de la seva corona floral eren un misteri per a qui intentava imaginar-se on ho havia pogut aconseguir.

Una bossa de roba rústica que havia lligat amb un nus gruixut penjava de les seves espetlles. Era enorme, bonyeguda i evidentment pesada per l’esforç que es llegia al rostre de la dona mentre imitava les postres passes com una ombra.

A vegades, ens avançava uns metres i es parava una estona en un racó particularment fotogènic. No fallava. Els nostres dits entorpits pel cansament aferraven les càmeres fotogràfiques i els clics provocaven petits ecos. Era una senyora divinament hàbil.

Què volia ? Una propina per posar discretament al llarg del sender ? No demanava pas res, però era obvi que ens acompanyava.

La resposta va venir amb la meta de l’excursió. Enmig de les pedres sagrades diseminades entre les roques, va descarregar la seva bossa, va deslligar el nus i, amb un somriure triomfal, ens va ensenyar les llaunes i les ampolles que havia portat per a nosaltres.

Sorpresas, vam comprar els primers refrescos per calmar-nos la set. La segona ronda de begudes ens va semblar una propina irrisòria.