Aquesta nit he tingut ocasió de veure un pwe, que arreu he trobat traduït com òpera-folk birmana. A la nostra cultura es traduiria en un entreteniment popular consistent en una barreja entre els actes sacramentals que es representen per Nadal i els mes sòrdids espectacles de varietés, amb personatges a l’alçada de Ramon d'Oliva, Josmar, Raphael i Rafaela Carrá.

    Són les vuit del vespre i el lloc ja està a petar, jo crec que més de 3.000 persones en un poble que semblava mort quan he arribat, i és que devien estar tots aquí guardant lloc.

    El teló no s’aixeca fins gairebé les 9, no sé si per problemes tècnics –el micro reverbera que dona gust- o perquè encara ha d’arribar més gent. Aixecat el telo encara hi ha un grup de tios que munten una tarima de bambú en un periquete, una espècie de palco improvisat.

    Sorprèn la gràcia amb que la munten i la solidesa que presenta, però la posen en la que jo pensava era la meva sortida d’emergència d’aquest eixam humà que es consagrarà durant hores i hores a un espectacle en una llengua que no entenc. Dios! Que no panda el cúnico!.

    Jo ja em temia que la cosa aniria per a llarg i que no seria suportable per als meus gustos, però la realitat supera els pitjors pronòstics!. Els 75 decibels que surten de les torres de so, muntades amb una amalgama d’altaveus casolans i de discoteca, es contraposen amb la impassibilitat del públic.

    Per començar, unes danses orientals d'allò mes exòtic (per a nosaltres, es clar) i l’escenificació d’ofrenes a Buda; pel que he vist a Birmània la religió i el paganisme es barregen fins al paroxisme. El primer plat fort, però, és una ronda de cantants (amateurs?) en plan lluvia de estrellas. Comencen la cançó corresponent amb el telo baixat i no surten a escena fins a la quarta o cinquena estrofa. Marxen de l’escenari encara cantant i quan la cançó acaba ells ja deuen estar al camerino, o marxant, cames ajudeu-me, per por a les represàlies del públic. Entre cançó i cançó, mutis total, tot i semblar que els ha agradat força.

    A les 10:30, quan ja estic decidit a no convertir el meu interès antropològic en pur masoquisme, comença una opereta amb decorats mòbils, coros i musica en viu que surt d’algun lloc que no puc esbrinar, on son els músics?. Però ja es massa tard per a mi i marxo a dormir, no sé si més afectat per les 9 hores de bus que porto a l’esquena o per aquesta hora i mitja de musica experimental, arrítmica i reverberada.

    Per una raó o altra em desperto a quarts de 5 del matí i encara sento de fons una espècie de Hermanos Calatrava distraient al respectable.

    Deu quedar algú? Em pregunto. L’insomne provocat pels resos amplificats que ens ofereixen els muhaidins budistes cada matí el resolc pegant-me una dutxa i sortint a passejar, a veure com es desperta aquest poble a les portes de Bagan.

    I com a rata de Hamelin segueixo la musica en viu que encara se sent de fons. Em planto davant l’escenari amb sensació de total incredulitat. Són les 6 del matí, ben de dia ja, i un centenar de persones, grans i menuts, encara miren l’espectacle final. Un transvestit i les respectives coristes canten i es contorsionen els canells que dóna gust, tot i que alguna actuant sembla que vagi a caure desplomada de normal esgotament.