Ja no recordava la sensació d’anar en un tren amb finestres baixades. Una de les coses bones que té es que pots llencar burilles per la finestra, tot un petit plaer. Altra és que, a manca de confiança en els sistemes de ventilació de Myanmar Railways, la finestra assegura una renovació constant de l’aire. Tot i això, però, haig de reconèixer que aquí a l’Ordinary Class fa un pèl d'olor a orins, que hi farem. Tot el que manega aquest govern fa olor a pixats, en el sentit literal i/o metafòric del terme.

     El finestram també te inconvenients, ja que si no vaig errat jo diria que almenys en aquest primer vagó, rere la locomotora diesel, respirem uns quants grams de gasos de combustió (o de mala combustió) per hora, òxids de sofre, nitrogen i tal i qual. M’ho prendré amb filosofia i pensaré que en el fons és una intoxicació voluntària, com la d’algun divendres al vespre.

     Aquest tren té dues direccions principals de moviment, una és continua en direcció a Mandalay, a 300 km aproximadament de Naba, on pujo. L’altra direcció preferent és alterna, de costat a costat o, com es diu en castellà, dando tumbos. No exagero si us dic que sumades les oscil•lacions de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, deuen sumar més dels 300 km que comentava.

     Sí, definitivament aquest comboi donaria per a una tesi doctoral sobre cinètica i moviment oscil•latori, fins i tot amb aproximacions a l'indesxifrable règim turbulent.

     El que no és però més complicat que el joc de l’Escatron és el circuit elèctric, funciona amb una dinamo. Bé, diguem-li dinamo o diguem-li alternador, la qüestió és que no deu disposar de bateries ja que si ens aturem la foscor és total. O sigui, que a les parades la gent assalta el tren amb llanternes i, en canvi, en marxa els fluorescents no paren de fer pampallugues al ritme que imprimeixen els esvorancs de la via, esperem que a ningú li agafi un shock catalèptic.

     En pujar al tren el primer que fa la gent en localitzar el seu seient és guardar la llanterna, el segon és treure l'estora i la manta i fer-se el llit a terra, brutal!. Als seients - per cert, durs com una pedra i a 90 graus estrictes - només quedem els pardillos que no venim preparats. Ni punt de color entre el meu sac Quechua i el set coixí-estora-manta florejada de que disposa la digníssima senyora que tinc a sota meu. Concretament les meves cames passen 10 centímetres per sobre del seu tòrax, horitzontal ja fa estona. Jo diria que el Twister, aquell joc que abans es deia Enredos, es va inventar en un tren com aquest. El Tetris potser també.