A bord, entre birmans. Irrawady, 25.10.2007

     Desprès de 3 jornades compartint coberta en el vaixell, l’aproximat centenar de rostres comencen a fer-se familiars. Al principi era incapaç de retenir les diferències i als meus ulls tots feien cara de birmans, es clar.

     Però res mes lluny de la realitat, ara ja localitzo a les senyores beates (resen el rosari budista 3 o 4 cops al dia), les famílies unides i les que simplement conviuen, els veinteanyeros amb ganes de jarana i els que a la mateixa edat ja són tots uns responsables pares de família.

     Identifico els dos convictes a bord (les manilles i la mirada perduda els delaten). Fins i tot crec poder destriar, d’entre els militars amb que viatjo, aquells honestos dels cafres que desitgen ser subornats amb qualsevol excusa.

     Un d’aquests darrers em va putejar una estona l’existència el primer dia a bord. El molt capullo va venir borratxo a parlar amb mi, pudia a wisky. Em volia fer entendre -sense parlar gota d’anglès ell i jo sense parlar gota de birmà- que ell era militar i que havia de saber que algú em podia robar a bord, de manera que ell acceptaria un obsequi per tal de protegir-me, que si una guitarra (d’on collons volia que jo tragués una guitarra???), que si les meves esportives? (sense veure que jo faig un 45 i ell no sé si arribava al 40), que si les meves ulleres de sol... Em va fer emprenyar i el vaig ignorar tot fent veure que no entenia un borrall del que em deia.

     Ara que he observat tothom veig que és aquest capullo l’únic de qui no em fiaria a bord. I em volia vendre protecció!!!.