El teu viatge

Espacio Google

Què tal el teu viatge?

Schwäbisch Hall (pronunciat: Sjvebisjal)

Oferim aquí a l’esperança del lector - però no a la mirada de l’absent viatjant - uns xics vestigis d’Alemanya. Halla Suevica, actualment Schwäbisch Hall, va ser batejada ciutat vers el 1204, baptisme donat entre les aigües dolces del seu riu Kocher i les seves nombroses fonts salades. El visitant, que sempre cerca, trobarà un lloc - dolç i salat - que posarà davant el seu camí una decisió - o una contradicció si no es decideix mai - o un error... val a dir: no s’ha de començar el viatge pels ensucrats postres. En altres paraules: Schwäbisch Hall no és el país de les llaminadures.

Des del 1634, durant 4 anys, una cinquena part dels habitats morí de gana o de malaltia, sobretot provocada per la plaga bubònica. Tot això, avui en dia, no ho esguardem pas al romàntic cementiri de la ciutat, on reposen el caiguts per la pàtria - només en les darreres dues guerres. No hem pogut llegir alguns epitafis, car la molsa dessobre ho impedia. Els bombardeigs d’aquell temps no varen malmetre cap arbre ni casa, no n’hi hagué; altrament, en pau natura i artifici són promptes a la contemplació. Els camins del bosc semblen la sola continuació de molts carrers d’asfalt, i els habitats, de fet, senten aquesta proximitat en el respecte que hi ha pels balls de les estacions, pels fruits poètics que dóna àdhuc l’hivern. Com a contrapartida - i sortosos els que s’abelleixin amb la projecció dels propis plans - no és gaire fàcil assolir el susdit lloc, és com un cim dins la contrada de Baden - Württemberg on no hi ha més que valls sens muntanyes. Des de Barcelona, verbigràcia, triguem unes deu hores a arribar-hi.

Les troballes - com nens i ànecs jugant a la riba del riu, com suecs i americans vivent a la residència d’estudiants - són ambdues manifestacions de l’ànima de la terra suaba. Entre els ànecs, n’hi ha uns quants de blancs; altrament, entre els americans, publicistes grollers del fenomen dionisíac, solament hi ha fautors d’una realitat subterrània, plena de prevaricacions, que prem els peus del futur de la ciutat. Mes hi ha salvació, perquè la mirada que veu les troballes, no enxampa jamai... manté una línia recta, una visió, una drecera - que sempre és el futur. Un clamor confessa el deler del respòs ...nicht alle Tage... perquè allà on hi ha futur hi ha insuficiència, quelcom no complet, i on hi ha buidor, lla és el cor humà. Allò que veurem, ço deu ésser l’endemà... i Schwäbisch Hall pot empènyer dellà la vida un poc de buidor.

Pels alemanys, Hall, ha de sonar com per nosaltres tornaveu o eco. Les metamorfosis de les nostre imaginacions no ens han de dur a la creació de realitats; ans per altra banda un s’ha de lliurar dels greuges de no conèixer prou el món. Arreu on visquem, hi ha d’haver un eco que ens tregui de la vida, que ens dugui més enllà. Tot comptant, per si he estat ambigu, dic que s’ha de decidir si és dolç o salat, de postres o primer plat, de final o d’inici, el sabor que ens desvetlla qualsevol país, i, en particular, Schwäbisch Hall, car segur ens desperta a un nous dies jamai viscuts.

Enviat per C. Enrich Gervasoni (16-07-08)

Espacio reservado